Les presons de la Inquisició es deien secretes per alguna cosa: el pres no sabia de què l'acusaven ni qui l'acusava, i la seva família no en sabia res. Però hi havia escletxes.
Gabriel Cortès escrivia cada setmana a la seva dona, Joana Cortès, i al seu fill Francesc. Les cartes anaven dins la roba bruta que lliurava a l'alcaid, Jaume Mas, o als seus ajudants, perquè la hi rentassin a casa. La família llegia les notícies del pres mentre rentava la seva roba.
El mateix alcaid formava part del negoci. Diversos presos li havien donat diners perquè fes arribar «villetes» als seus parents demanant-los que suplicassin misericòrdia. Els preus que apareixen als expedients són enormes: cent cinquanta pesos per una carta amb resposta, dos-cents cinquanta reals de vuit per dur un encàrrec i tornar la contestació.
La desesperació tenia tarifa. I l'home que guardava les claus era també el carter, el confident i, segons altres testimonis, el qui avisava els presos de les inspeccions.
