Un llinatge fou una condemna. Avui és una pista.

Diverses famílies de la Plateria i del Sagell decidiren sortir de Mallorca de nit, en un vaixell concertat per Rafel Valls. Va ploure tant que el vaixell no va poder salpar.

Gabriel Cortès tenia onze anys i son pare l'enviava a comprar oli a la botiga de Moixina. Un dia, Moixina li demanà què havia menjat son pare.

Els dies de dejuni, la senyora s'asseia a taula i feia veure que menjava. La criada la mirava i comptava els bocins que no prenia.

Divendres vespre, quan les campanes tocaven a oració, ella deixava la feina. Era el senyal que començava el dissabte.

La dona digué que el seu marit no era a casa. Però a la cadira del replà hi havia la seva capa i el seu capell. L'espia ho apuntà al seu «Paper 4t».

Moixina visità diversos dies un veí moribund i li parlà del Déu d'Israel. Probablement no sabia que aquell home l'havia denunciat.

Gabriel Cortès escrivia cada setmana a la seva dona i al seu fill. Les cartes sortien de la presó amagades dins la roba que enviaven a rentar.

Una presa parlava amb la cel·la del costat per un forat a la paret. Li confessà que duia amagades dins la roba joies que valien més de tres-centes lliures.

L'ordre per detenir Quitèria Martí era un formulari imprès. Algú hi va omplir a mà el seu nom i el seu carrer. Davall, la instrucció de cobrar-li el menjar.

Francesca Tarongí morí presa abans que acabàs el seu procés. El tribunal no el tancà: el continuà «contra su memoria y fama».

Davant el tribunal en ple, Rafel Valls es negà a jurar sobre la creu. Jurà «por el Dios de Israel y ley de Moysés».

Moixina escriví una carta a Margalida Anna Pinya per demanar-la en matrimoni, argumentada amb textos de la Bíblia. La resposta no tingué res a veure amb la fe.

Guillem tenia catorze anys i Joanot dotze. Son pare els ensenyà a adorar el Déu que creà el cel i la terra, i a no contar-ho a ningú.

En acabar el dejuni del perdó, els joves anaven a ca els seus majors, els besaven la mà i els demanaven perdó. Els majors contestaven: «que Déu vos perdoni».

El juny de 1687 els argenters corrien bous al seu carrer per Sant Eloi. Onofre Cortès insistí dues o tres vegades a convidar Francesca Forteza a veure'ls.

Moixina i Bartomeu Cortès es digueren que eren observants passejant vora la mar, camí de Portopí. Allà no hi havia parets que escoltassin.

El primer acte es feu a Sant Domingo. Cada reu travessava un passadís amb baranes, el «carreró d'amargura», fins a una gàbia penjada on sentia la seva sentència.

Per al segon acte s'aixecà un braser entre el Llatzeret i el castell de Bellver. Al damunt, vint-i-cinc pals, cada un amb una tauleta per seure.

Eren fills de Rafel Josep Tarongí i Francesca Tarongí. Sis sortiren a l'acte del 6 de maig. Cap no tingué la mateixa sort.

El 1755 un llibreter volgué reimprimir la crònica de Garau. De la primera edició se n'havien imprès milers d'exemplars, i no se'n trobava ni un.

Els sambenets dels condemnats es penjaren al convent de Sant Domingo, amb nom i llinatge. Hi estigueren a la vista fins a mitjan segle XIX.

Mentre feien la matança a ca seva, Anna Cortès s'acostà a un parent i li digué en veu baixa que «el Amo lo quería, y era menester tener paciencia».

Francesca Martí cuinava divendres vespre. Quan li demanaren per a quan ho guardava, contestà: per al dissabte, «por no comer cosa guisada».

El dimecres o el dijous sant de 1687, algú comentà davant Violant Forteza que «sería aquel el día del ayuno de la Pascua de los judíos».

Onofre Cortès d'Agustí confessà tot el que li llegien els testimonis. Després explicà per què: no es podia treure del cap el turment que li havien de donar.

A la portada del seu procés, al marge, algú hi escriví una paraula: «Menor». Joanot Cortès tenia menys de vint-i-cinc anys, la majoria d'edat d'aleshores.

Quitèria Martí hagué de declarar la seva genealogia davant el tribunal. Arribà fins als néts dels seus cosins: «son muy niños, que el mayor tiene cinco años».

El vot que condemnà a mort Moixina té adreça exacta: Cambra del secret, llibre de Vots en definitiva, foli 264 vers. Al peu, la fe d'errades del copista.

La vigília de cada visita dels inquisidors, l'alcaid avisava els presos perquè amagassin davall la roba el tinter, les plomes, el paper i els llibres.

En un carrer on mig veïnat es deia Cortès, Martí o Tarongí, el malnom era el nom vertader. Els expedients en conserven desenes.

La criada ho contà al seu confessor, el pare Francesc Doms. I el confessor, segons declarà ella mateixa, «dixo diría al Santo Oficio».

Molt de matí, Gabriel Cortès es posava a una finestra de ca seva, llegia un llibre petit i aixecava els ulls al cel. Així una hora sencera.

«No os espantéis, que esta ley passará», deia Moixina. La d'Apol·lo havia durat mil vuit-cents anys, i la cristiana encara no arribava a mil set-cents.

Un dia, amb l'hàbit de penitent posat, Moixina era tot sol al moll de Palma. S'afligia, contà després, «pidiendo misericordia a Dios».

«Se fue por tierra con tan poco sustento, y alló un arriero y se puso con él… ¡y está en Francia!». Un al·lot sense doblers havia travessat la frontera.

Abans que arribàs l'embargament, un parent lliurà tres-centes lliures en or, plata i joies a un altre més jove perquè les amagàs. Després no les recuperà mai.

Els podia llogar les cambres «sin recelarse de ellos», i ells tampoc no recelarien. Així «unos y otros podrían hazer qualquier cosa».

Ja havien confessat i demanat misericòrdia. Però a la presó, amb les portes obertes, les preses es reunien i es deien les unes a les altres que continuaven creient.

Gabriel es volia casar amb Margalida Martí. Son pare s'hi negà: era «de oveja baxa». Discutiren, i el pare li arribà a posar les mans damunt.

Quan morí sa mare, Caterina Valls, es feu un dejuni per ella segons la llei de Moisès. I la seva filla Úrsula, fadrina, començà aleshores a guardar aquesta llei.

La Comanadora oferí una poma a cada companya de cel·la «para hazer paz». Cap no se la volgué menjar.

L'advocat ho escriví sense embuts: com que el seu client no sabia qui eren els testimonis, no en podia al·legar els defectes. Només li quedava confiar en la «piadosa integridad» del jutge.