Les cel·les de les presons secretes estaven arrambades les unes a les altres, i els presos aprengueren aviat a obrir-hi passos. Per un «abuxero» a la paret passaven notícies de fora, consols, oracions i consells sobre què dir i què callar davant el tribunal.
Una dona presa contà per un d'aquests forats que duia amagades, dins la roba que vestia, coses que valien més de tres-centes lliures. Li havien confiscat tots els béns, l'havien escorcollada en entrar, i tot i així duia el patrimoni de la família cosit a la roba, davant els carcellers.
El forat era el darrer espai lliure de Mallorca per a aquella gent. Però tenia un defecte: a l'altra banda sempre hi havia algú que, tard o d'hora, seria interrogat. Moltes de les paraules dites en veu baixa entre dues cel·les acabaren copiades per un secretari, paraula per paraula, a les actes que avui es poden llegir a l'Arxiu Històric Nacional.
