El 1677, Moixina decidí que els seus fills ja tenien edat. Guillem tenia catorze anys; Joanot, dotze. Ho confessà ell mateix: començà a instruir-los en la llei de Moisès, «diziéndoles que adorassen a Dios, que avía criado el cielo y la tierra, y guardassen los mandamientos».
En la mateixa frase hi ha la segona lliçó: «y que no dijessen a persona alguna lo que veían hazer». Fe i secret s'ensenyaven junts, perquè l'una sense l'altre era una sentència.
Arribà el dejuni major, el de Iom Kipur: vint-i-quatre hores sense menjar ni beure. «El mayor ayunó, pero el menor no lo pudo hazer». En acabar, tots dos demanaren perdó als pares, com mana la tradició.
Guillem, en la seva pròpia declaració, afegí com es rompia el dejuni a aquella casa: son pare preparava una lletuga i la menjaven amb mel i vinagre.
Joanot, l'infant que no aguantà el dejuni, fou votat a la foguera tretze anys després. La pena li fou commutada. Son pare cremà el 1691.
