Durant gairebé tres segles, els xuetes es casaren entre ells. Una part es deu al fet que fora del carrer ningú no s'hi volia casar. Una altra part era decisió pròpia, i els expedients en deixen veure les regles.
Una dona explicà la seva davant el tribunal: havia resolt «no casarse con hombre alguno que no hubiesse sido reconciliado». És a dir, només amb algú que hagués passat pel mateix procés que ella, algú de la comunitat i de confiança.
Però dins la comunitat també hi havia classes. Gabriel es volia casar amb Margalida Martí, i son pare s'hi negava perquè ella era «de oveja baxa, que entre los de la calle se entiende ser de menor calidad, según la estimación de las familias entre ellas». Discutiren, i la discussió acabà amb el pare posant-li les mans damunt.
Ni tan sols una minoria perseguida s'escapava de les jerarquies de llinatge. Per a qui avui ressegueix el seu arbre, aquestes regles expliquen per què els mateixos quinze llinatges es creuen una vegada i una altra, generació rere generació.
