En un procés de la Inquisició, a l'acusat se li llegien les declaracions en contra seu, però mai els noms de qui les havia fetes. Era la regla del secret, i tenia una conseqüència evident: no hi havia manera de demostrar que un testimoni mentia, que era un enemic o que s'havia equivocat de persona.
L'advocat de Rafel Joaquim Valls, el fill major de l'home que cremà el 1691, ho deixà escrit en el seu al·legat: «por ignorar el reo los testigos, sus nombres y calidades, no puede alegar y oponer los defectos y tachas que es verisímil padecían». Els impugnava «genéricamente, a cautela», i confiava que «la piadosa integridad de V.S. supliría lo que su Defensa no alcanço por falta de Noticias».
La defensa quedava reduïda a una súplica.
I els advocats tampoc no eren del tot aliens al tribunal. Joan Baptista Danús i Bernardí Bauçà defensaren diverses de les acusades d'aquells anys, entre elles Quitèria Martí i Violant Martí, i firmaren com a consultors el vot de mort de Moixina.
