En la primera onada, la de 1678 i 1679, les preses confessaren, demanaren misericòrdia i esperaren la reconciliació. Mentre esperaven, passà una cosa que el tribunal descobriria després.
Eren repartides «en tres aposentos y una sala grande», amb les portes obertes. I allà, conta un expedient, «bolvieron a comunicarse diferentes vezes como observantes de dicha ley», lloant-la i dient que era «mejor y más segura». Un altre testimoni diu que s'ajuntaven i es declaraven creients «por espacio de mucho tiempo, hasta que se reconciliaron».
La comunitat es tornà a teixir dins la mateixa presó, els mateixos mesos en què representava la seva conversió.
Deu anys després, aquest fou el càrrec. A Isabel Bonnín, la dona de Rafel Valls, l'acusaren que les seves penitències de 1679 havien estat «simuladas y fingidas», fetes «con ánimo e intención de engañar al Tribunal, por temor del castigo», guardant al cor la llei de Moisès, «en la qual querían vivir y morir». Això la convertia en relapsa. I la relapsa, a la Mallorca de 1691, podia acabar a la foguera.
