El Xabat comença divendres a posta de sol. A la Palma del segle XVII ningú del carrer del Sagell no podia consultar un calendari jueu sense jugar-se la vida. Però tothom sentia les campanes.
Una criada ho contà al tribunal amb una precisió que avui estremeix: la seva senyora «nunca haze labor las noches de los viernes, por forçoso que sea, sino que, en tocando las oraciones, dexa las haziendas». Les oracions eren el toc de l'àngelus. L'església marcava, sense saber-ho, el començament del dia sagrat dels jueus.
El dissabte, a més, no es cuinava. El que s'havia de menjar es feia divendres, abans de pondre's el sol, «i això amb tanta observança que mai no ho volen cuinar, si no és que estigui malalta i sigui forçós». L'única excepció era la malaltia, que és justament l'excepció que preveu la llei jueva.
Era una vida doble mesurada pel rellotge de l'adversari: missa diumenge, Xabat dissabte, i les campanes de la parròquia com a frontera entre els dos.
