Gabriel Cortès tenia onze anys. Son pare, Rafel Crespí Cortès, argenter, l'enviava sovint a comprar oli a ca Pere Onofre Cortès, «Moixina», que el venia a la seva botiga del carrer del Sagell.
Un dia Moixina demanà a l'infant què havia menjat son pare. Llagosta, contestà. La llagosta, com tot el marisc, és prohibida per la llei jueva. Moixina anà a veure el pare i l'hi retragué: «¿cómo has comido langosta, no sabes que está prohibido por la ley de Moysés?».
El pare respongué que, des que havia estat a Toledo, estava convençut que la llei de Crist era la vertadera. I aleshores, segons contà ell mateix després, Moixina «se alteró mucho», li canvià el color de la cara i se li notà el penediment d'haver-se descobert. «I després canviaren de conversa».
El pare ho declarà. I l'octubre de 1687 el tribunal volgué sentir també l'infant, però sense cridar l'atenció: «per no causar nota», encarregà al jesuïta Sebastià Sabater que l'examinàs a la seva cambra del col·legi de Montision, un capvespre, amb dissimulació.
Un plat de marisc, la pregunta d'un veí i la memòria d'un infant d'onze anys. Amb peces així es construí el procés que dugué Moixina a la foguera.
