Un testimoni descriví el que veia cada matí: Gabriel Cortès, «muy de mañana, se ponía en cierta ventana de su casa, y estando en pie leía en un libro pequeño», i aixecava els ulls al cel, «lo qual durava por espacio de una hora».
És molt probablement l'oració del matí de la tradició jueva, la que es resa dret, en començar el dia, amb un llibre d'oracions petit a la mà. Però el testimoni no en sabia res. Només veié un home que resava d'una manera que no era la de l'església.
El que més sorprèn és el lloc. En una comunitat que s'amagava de les criades, dels veïns i dels espies, aquest home triava la finestra: cercava la llum del dia i mirava el cel, a la vista del carrer.
No sabem per què s'arriscava així. Potser era l'única hora del dia en què la casa estava en silenci, o potser ja no es volia amagar més.
