Moixina no era un erudit, però tenia arguments. Als qui es desanimaven els deia: «No os espantéis, que esta ley passará: ¿queréis ver? que la ley del Dios Apolo duró mil y ochocientos años, y esta no ha más de mil y seiscientos y ochenta y siete, que ya passará».
El nombre delata la data: parlava el 1687. Per a ell, el cristianisme era una religió més amb el temps comptat, com ho havia estat la dels déus antics.
Per desmuntar els miracles dels sacerdots contava una història antiga: la del cavaller que subornà els servidors d'un temple per fer-se passar per un déu davant una dama. És un relat que apareix a les Antiguitats de Flavi Josep. Per algun camí havia arribat a una botiga d'oli del carrer del Sagell.
Tenia també la seva pròpia lectura dels fets. Dos veïns reconciliats, Miquel Cortès «Calenos» i Joan Baptista Martí «Berder», havien perdut el seny. Moixina creia que el Déu d'Israel els havia castigat per abandonar la llei de Moisès. El tribunal veia la mà de Déu en un sentit, i ell en el contrari.
