Onofre Cortès d'Agustí fou un dels presos que més declarà en aquells anys. I també un dels que més es desdigué. El 1691 demanà audiències voluntàries per revocar part del que havia confessat.
La seva explicació ocupa unes poques línies i no necessita comentari. Li pesava «la consideración y imaginativa, sin poderlo remediar consigo, muchas vezes, en que le auían de dar un tormento extraordinario y cargo rigurosísimo». I així, digué, havia confessat tot el que contenien les declaracions dels testimonis.
El tribunal ajudava aquesta por amb una fórmula que repetia a cada pres, a cada fase, abans de llegir-li el que deien contra ell: confessar ara, li deien, «le estaría muy bien, assí para el descargo de su conciencia como para el breve y buen despacho de su negocio».
No calia arribar al turment. Bastava que el pres l'imaginàs. Moltes de les confessions que omplen aquests expedients nasqueren d'aquesta imaginació.
